Homilia del diumenge 17/08/2025

                        JESÚS,  PROFETA  DE  SI  MATEIX

                                               La imatge que ens dona l’evangeli d’avui sembla contrastant amb la de -tot just- la del diumenge passat, en què amb aquell assossegador “No tingueu por, petit ramat, el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”, amb tot,  ja deixava entendre Jesús que no seria un Regne de gaubança ni de facilitats, com és d’entreveure, bo i demanant la venda dels propis béns com a urgència per a la missió i identitat, presentant la pròpia vida com una espera sontinguda pels seus domèstics-criats pel retorn de l’amo de les noces, no res menys...

                                               Avui Jesús se’ns presenta en persona i missió com un veritable profeta, del tall dels de l’AT, presentant-se ell mateix amb missió de radicalitat divisiva i accentuant les manifestacions tallants. Ell mateix es presenta com un “atiador” del foc del “viure ardent”; també com un desig de sotmetre’s a la mort com un baptisme, utilitzant expressions similars ja del profeta Miquees.  Aquesta figura de Jesús com a  profeta ja la podem rastrejar a partir de la presentació de Jesús nadó al Temple quan Simeó després de beneir Déu per haver pogut veure en Ell “la llum que es reveli com a Salvador”, i després dirigint-se a la Mare, Maria, li digué: “Aquest Infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”. I com si amb això no fos prou, en l’escena del retrobament de Jesús en el Temple, després de buscar-lo amb ànsia els respongué: “Per què em buscàveu?  No sabíeu que jo havia d’estar a la casa del meu Pare”.  Lluc posa aquest comentari: “Però ells no comprengueren aquesta resposta”. Tornats a casa, la seva mare conservava tot això en el seu cor. Preludis de la divisió familiar de què parla Jesús en l’evangeli d’avui. En efecte, en trobareu ressò quan els seus volen portar-lo a casa, perquè el creuen pertorbat...

                                               Noteu que en el petit fragment de l’evangeli surten tres vagades “He vingut... com a expressió de la convicció profètica que tenia amb termes forts i contundents: foc ardent, baptisme=mort, divisió. Tot això indicant que es tenia per profeta. Jesús és el model de creient i la menció que fa de l’atropellament del profeta Jeremies colgat viu en un pou fangós ja ens el fa preludiar tot i que en el salm responsorial ja hi tenim un ressò de la situació del profeta Jeremies ressaltant-ne la confiança: M’ha tret fora del fang, del llot on em moria, ha posat els meus peus sobre la roca i m’hi sento segur”. Aquesta confiança amb el seu Pare ens el mostra com a model: “Tinguem la mirada fixa en Jesús que ha obert el camí de la Fe i el duu a terme... Ell acceptà el suplici de la Creu. “Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir. En la lluita contra el pecat, encara no us hi heu enfrontat fins a vessar la sang”. 

Una invitació a pensar a tenir-nos i sentir-nos també nosaltres com a profetes, amb la mirada fixa en Jesús. Corroboració que la tenim en el número 20 de les determinacions del Sínode: “Crist és la llum dels pobles” i aquesta llum resplendeix en el rostre de l’Església, encara que marcada per la fragilitat de la condició humana i de l’opacitat del pecat. Ella rep de Crist el do i la responsabilitat de ser el llevat eficaç dels lligams, de les relacions i de la fraternitat de la família humana, donant testimoni en el món del sentit i la meta del seu camí. Avui assumeix aquesta responsabilitat en un temps dominat per la crisi de la participació -és a dir, de sentir-se part i actors d’un destí comú- i per una concepció individualista de la felicitat i de la salvació. La seva vocació i el servei profètic (cf. LG 12) consisteix en testimoniar el projecte de Déu d’unir en Ell mateix tota la humanitat en la llibertat i en la comunió. L’Església, que és “el Regne de Crist present  ja en el misteri i “és el germen i l’inici d’aquest Regne a la terra”, camina, per això, juntament amb tota la humanitat, comprometent-se amb totes les seves forces per la dignitat humana, el bé comú, la justícia i la pau i anhela el Regne perfecte, quan Déu serà “tot en tots”. Tenim també el número 57 que raona semblantment: “Els cristians personalment o de forma associada estan cridats a fer fructificar els dons que l’Esperit atorga en vista al testimoni i a l’anunci de l’Evangeli. Els carismes que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots”. A la comunitat cristiana,  tots els batejats estan enriquits amb dons a  compartir, cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l’única crida baptismal a la santedat i a la missió. La varietat de carismes, que té el seu origen en la llibertat de l’Esperit Sant , té com a finalitat la unitat del Cos eclesial i la missió en els diferents llocs i cultures. Aquests dons no són propietat exclusiva de qui els rep i els exerceix, ni poden ser motiu de reivindicació per a ells mateixos o per a un grup. També, amb una adequada pastoral vocacional, aquests  estan cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions”. Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l’Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l’Esperit, el Poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió”.

                                               Què en penses tu i com et pots sentir cridat a fer la pròpia i personal contribució a la missió “ara i aquí?”. Recorda els testimonis del “gràcies a la FE”, el primer dels quals el tenim en la FE viscuda per Jesús que ens ensenyen com hem de viure la FE, i, “sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada”. No ho deixis per demà. Jesús espera resposta ineludible i generosa, recordant l’evangeli del diumenge passat, on llegíem: “Tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més”, Tu se’ns altre!

 P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XX de durant l’any, 2025 que és sant. 17 d’agost. Moià

 PD. Celebrant la festa de l’Assumpció de Maria quan escric aquestes ratlles em permeto incloure en honor de la nostra Mare aquest número 29 que ens il·lumina el nostre camí sinodal: “En la Mare de Déu, Maria, Mare de Crit, de l’Església i de la Humanitat, veiem resplendir a plena llum els trets d’una Església sinodal,  missionera i misericordiosa. En efecte, Ella és la figura de l’Església que escolta, prega, medita, dialoga, acompanya, discerneix, decideix i actua. D’Ella aprenem l’art de l’escolta, l’atenció a la voluntat de Déu, l’obediència a la seva Paraula, la capacitat de recollir la necessitat dels pobres, el coratge de posar-se en camí, l’amor que ajuda, el cant de lloança i l’exultació en l’Esperit. Per això, com afirma Pau VI, “l’acció de l’Església en el món és com un perllongament de la sol·licitud de Maria”. Una fervent síntesi del que és el Sínode, exposat amb una mà de mestre sapient. Un en llegir-ho sent l’aroma maternal de Maria. “Déu vos salva, Reina i Mare de misericòrdia; vida, dolcesa i esperança nostra, Déu vos salva!”

Homilia del diumenge 10 d'agost del 2025

                         TRANSFIGURATS  TOTS   EN  CRIST

                                               Escric aquestes ratlles precisament en el dia, entre setmana, de la Festa de la Transfiguració del Senyor i això m’empeny a transcriure-us la Col·lecta d’aquesta diada (que ja sabeu que em tenen el cor robat les oracions inicials de l’Eucaristia, perquè són una síntesi de la commemoració corresponent, que harmonitza amb condensació precisa (oració-pregària sempre dirigida al Pare) amb el contingut dens de la celebració litúrgica del dia. Us la poso perquè la pugueu assaborir a plena joia per aquest Esdeveniment singular de la vida de Jesús. Llegiu-la pausadament com s’ha de fer: “Oh Déu, en la Transfiguració del vostre Unigènit, vau confirmar els misteris de la FE amb el testimoni de Moisès i d’Elies i vau anunciar de manera admirable la nostra condició de fills; feu que escoltem la Veu del vostre Fill estimat i esdevinguem hereus de la Glòria amb Ell”. Respiro profundament, perquè estic tocant el nucli primacial de la meva i vostra FE                                             

                                               Us resumeixo el fet narrat per l’evangelista Lluc per tal de poder contextualitzar-lo, i així poder-lo com reviure i compartir-lo amb els tres deixebles que en foren astorats testimonis. El mestre se’ls va emportar a la muntanya del Tabor, -ara esdevinguda típica i tòpica en el nostre argumentari evangèlic pels fets esdevinguts, excepcionals, gairebé únic, llevat d’un fet similar, ocorregut en el Baptisme de Jesús, a mans beneïdes de Joan Baptista. Es posà a pregar com tenia per costum (d’altres ocasions de la seva pregària no en tenim estimable constància, a excepció de la dramàtica pregària, hores abans de la  seva passió a Getsemaní). Fet que aixeca una emotivitat de simpatia i comunió a la nostra FE comuna! Els tres deixebles que foren escollits com a testimonis, igual que a Getsemaní, es quedaren ensonyats i, en aquestes, ens narra Lluc que de cop i volta “Es trasmudà l’aspecte de la cara i el seu vestit (del Mestre). Es van aparèixer -també gloriosos com Jesús- Moisès i Elies, grans epígons del poble jueu: Moisès com a legislador i Elies representant els profetes. “Parlaven del seu traspàs que s’havia d’acomplir a Jerusalem...” Aquesta era la lacerant conversa que portaven els tres. De resultes del fulgor, els tres deixebles es desvetllaren i, atònits, veieren la Glòria de Jesús i del dos grans personatges, també envoltats de glòria. En anar a fer el gest d’acomiadar-se, Pere, primari com era de dalt a baix, li surt de trascantó a Jesús, dient-li: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a Vós i una altra per a Moisès i una altra encara per Elies”. Lluc es permet aquest incís: “Parlava sense saber què es deia”. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí, ells s’esglaiaren en veure que entraven dins del núvol i des del núvol estant una veu digué: “Aquest és el meu Fill, el meu Elegit; Escolteu-lo”. El núvol era el signe de la Presència de Déu Pare. Així que la Veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol”. No sabem què es van dir després d’aquesta teofania memorable. El cert és que van guardar el fet en secret, fins després de la Resurrecció, a prec de Jesús.

                                               He volgut referir aquesta teofania, en part per deixar-ne constància del fet, també perquè ens confirma en la FE en Jesús i la seva missió salvadora. De fet aquest dia celebren la seva onomàstica els que porten el nom de Salvador. Festa aquesta molt celebrada en l’Església Ortodoxa amb el millor dels criteris evangèlics. Per aquest motiu no l’he volgut silenciar, també perquè entronca molt ajustadament amb les lectures d’aquest diumenge, centrades precisament en la FE on, en la segona lectura, se’ns posa uns incisos de la Carta als Hebreus on consta bellament la definició de la FE on amb un to solemne se’ns diu: “Germans, creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem. A continuació i sota un potent “gràcies a la FE” va posant tot un enfilall de Patriarques de l’Antic Testament que “van creure en la fidelitat de Déu a les promeses que els havia fet des d’Abraham als descendents seus”. “Tots aquests, citats (i per escurçar en canta i conte molts més que podeu llegir al Nou Testament: He 11, 1-19) tots moriren en la FE, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-ho”. Acaba afirmant: “Gràcies a la FE”, “Abraham, posat a prova, oferí el seu fill Isaac. I era el seu fill únic que oferia, el que havia rebut les promeses”. Déu havia dit d’ell: “per Isaac tindràs la descendència que portarà el teu nom. Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort. Per això recobrar el seu fill, com una prefiguració d’aquesta veritat”. 

                                               Ara és el moment de Gràcia, en grec Kairós, per posar-vos la Col·lecta del diumenge d’avui on podrem ajuntar els dos episodis, tan el de la Transfiguració com el d’Abraham que confià amb una fe superlativa, citada als evangelis com una FE modèlica, única, a semblança de la de Jesús, que com a Home tenia una FE filial, privilegiada, amorosa i cruenta, amb el Pare, en entrar en l’angoixa del destret d’oferir-se per un lliurament total d’home diví per a redimir tots els pecats i obrir-nos a la vida divina: “Déu totpoderós i etern, que, pel mestratge (no gens menys!) de l’Esperit Sant, gosem invocar amb el nom de Pare (recordeu l’evangeli de diumenge passat sobre el “parenostre”); feu que l’esperit (diu esperit: l’actitud de FE) de fills (a l’evangeli d’avui llegirem “on teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor”) creixi sempre en els nostres cors, a fi que un dia puguem entrar en l’heretatge promès”. Quina entrada més reconfortant a l’evangeli d’avui, tan consonant amb el salm responsorial!: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai; aquesta és l’esperança que posem en Vós”.  Amb la tornada: ”Feliç el Poble que el Senyor s’ha escollit per heretat”. Mireu quina dolçor, quina confiança no ens dona l’evangeli!: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “No tingueu por*, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne”. Senyor “gràcies a la FE” jo soc un escollit més, per gràcia. “Vetlleu, estigueu a punt” (que el meu vetllar sigui una gràcia també de l’Esperit Sant, mestre i guia, com hem après en les Disposicions Finals del Sínode: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la història: la Resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font  de la veritable llibertat, el fonament  de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu (recordeu la Transfiguració i la glorificació fulgurant en la seva cara i també la Resurrecció prefigurada al Tabor!) i el destí últim de l’home” (al·lusió al final de la col·lecta d’avui!). “Feliços els criats-domèstics que l’Amo trobarà vetllant al moment de la seva arribada”.

                                               Sant Pere, ja curat dels seus “impromptus”, en les seves cartes ens anomena a tots els creients “domèstics de la FE”, ja en la “cleda-casa” del seu amo que -com a l’evangeli- tots som els criats-domèstics, esperant la tornada “de la festa de noces”. “El fill de l’Home vindrà a l’hora menys pensada...” Pere, el gran Pere d’abans! amb les seves sortides que sempre ens alliçonen per via “reversa” moltes vegades, li pregunta: “Senyor, aquesta paràbola ¿la dieu per a nosaltres o per a tothom?”. La resposta sobrevola la pregunta: “ Qui és l’administrador fidel i prudent... Dóna’t tu mateix la resposta, ve a dir-nos. 

                                               Al número 115 de les disposicions del Sínode hi trobo una referència que ens va bé, aplicada a tots els deixebles missioners, (tu i jo, i junts formant comunitat) que s’expressa així: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi el que costi, la imatge de la casa evoca  possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és casa comuna, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació. Escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també Poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat  a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera. 

                                               “Eixamplar la tenda”, perquè tothom trobi casa-cleda, i la FE ens porti a saber-nos criats-domèstics de la casa. En el fons només se’ns demana de ser fidels a la pròpia crida i “gràcies a la fe” estar frisosos i tenaços a la vegada, a  l’esperada segura de la vinguda de l’Amo, Senyor de les nostres vides, guanyades en el transcurs de la vida, missatges, lliurament , mort i resurrecció del Senyor, ja glorificat en el Baptisme i en la Transfiguració de Jesús i la nostra que n’és la sublim conseqüència que, en l’evangelista Joan (Jn 17ss), Crist ens diu amb tracte, com amb no dicible sorpresa ens diu al cor: “no servents sinó amics”. Esperant per una FE vetllada, amb un  amorosament pensament emotiu i sostingut fins i tant “que puguem entrar en l’heretatge promès” com augura la col·lecta d’avui. I podem concloure com se’ns diu en el llibre de la Saviesa: “Després entonarem per primera vegada els cants de lloança dels Pares”, els del NT.

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge XIX de durant l’any que és declarat sant, 10 d’agost Moià

 PD: *No tingueu por, expressió usual en Jesús. El contrari de la por és l’amor, no l’audàcia. Aquests dies estic llegint com ho faig habitualment i m’he trobat amb aquest apunt: “El règim neoliberal és un règim de la por. Fa que les persones s’aïllin convertir-les en empresàries de si mateixes. La competència indiscriminada i la pressió per a rendir debiliten la comunitat cada cop més. L’aïllament narcisista genera solitud i por. La nostra conducta està cada cop més marcada per la por: por a fracassar, por a no estar a l’altura del que un espera de si mateix, por a no poder mantenir el ritme o por a quedar-se despenjat. Precisament aquesta por ubiqua és un motor que fa que augmenti la productivitat. Ser lliure significa no  estar sotmès a pressions. Tanmateix, en el règim neoliberal és la mateixa llibertat la que les crea”.

No és massa correcte recomanar un llibre. Jo he fet sort de poder-lo llegir aquests dies. El llibre: L’Esperit de l’esperança. Byung-Chul Han.

Recordeu per Jesús el revers de la por és saber-se estimat i “fer igual”

Homilia del diumenge 3 d'agost del 2025

                                   TENIR  O  ÉSSER?

Avui donarem la paraula a un bon amic de fa molts anys i que des de la seva perspectiva d’home de grandíssimes humanitats ens feu el regal de parlar del tema de l’evangeli d’avui amb solvència plena. Bo i agraïnt-li el favor farem un repàs del que ens insinuï. És d’Erich Fromm i del seu llibre: Tenir o ésser? A les acaballes ens fa un llistat per fer-hi un discerniment. Pertany al capítol VIII: “Les condicions de la transformació i les característiques de l’Home Nou: La funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou, l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:

·        -.Disponibilitat a renunciar a totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.

 -.Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe en el que un és. En la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions.

·        -.Acceptació del fet que ningú i res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida. Però que aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició de la plena activitat consagrada a la coparticipació i a interès per als altres.

·        -.Ésser realment presents en el lloc en què ens trobem.

·        -.La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar.

·        -.Amor i respecte per la vida en totes les seves manifestacions, amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el que és mort, sinó la vida i tot allò que pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.

·        -.Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions,

·        -. Viure sense adorar ídols i sense il·lusions, perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions.

·        -.Desenvolupament de la pròpia capacitat d’estimar, ultra que de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a sentimentalismes.

·        -.Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.

·        .Fer del ple creixement de si mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.

·        -.Adonar-se que, per tal d’assolir la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.

·        -.Ésser conscient, a més, que un creixement no és sa si no s’esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems reconèixer les diferències entre l’estructura com un atribut de la vida, i l’ ”ordre” entès com un atribuir de la no vida, de tot el que és mort.

·        -.Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats concretes, com a mitjà per a superar circumstàncies intolerables.

·        -.No enganyar els altres, però tampoc deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser innocent, no ingenu.

·        .Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també en el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix.

·        -.Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, de  sotmetre-la, explorar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de col·laborar-hi.

·        -.Fer pròpia una llibertat que no sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot entenent amb això no pas una munió de desigs o d’avideses de possessió, sinó una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.

·        -.Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer.

·        -.Adonar-se que només pocs individus han assolit la perfecció pel que fa a aquestes qualitats renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra versió del tenir.

-.Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui  quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer , puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no assolir, té escasses possibilitats de desenvolupar-se.

                                          No us alarmeu! Aquest no és un manual d’autoajuda que us canviarà seguint unes normes, sense ni adonar-vos-en. És un enfilall de consideracions, jo penso que sense més propòsit que fer-nos pensar i que entre totes les consideracions hi ha una convergència de propostes que dibuixen com una mena de poliedre de moltes cares, però que s’integren en un punt nodal, cèntric i donen una imatge de persona cabal, que sap anar per la vida amb pas continuat, sabent que no hi ha persona perfecte, però que tendeix a una manera d’entendre la vida que apunta a la felicitat del poc tenir i del gaudir-ne. No tancat en sí mateix en narcisismes que et fan perdre la visió del sentit i de l’aportació que puc fer als altres és l’autèntica manera de créixer i desposseïnt-se és el camí segur de la riquesa humana, feta per enriquir els nostres més propers, família, amics, sociabilitat que ens entorna i que ens compromet a tenir-la el més present possible.  He llegit i rellegit un llibre que ens diu que la gràcia pressuposa la naturalesa. Que si no hi ha una base de cultiu humà la gràcia no pot ser  efectiva. Mireu atentament la segona lectura que també parla de l’home nou en Crist. Això ens portaria molt i molt lluny. Pel cristià l’home nou és el que parteix del centre del poliedre on Jesús dona unitat, sentit, profunditat a tot el treball de progressió d’una fe lúcida que floreix en la petita caritat i amor en què ens sabem embolcallar en tota circumstància personal i social. Siguem ponderats, que el discerniment sigui una constant en la nostre viure i conviure. Pensar, pensar: això ens farà humans divinitzats, És a dir res més però res menys que sinodals, de bona xeixa.

                                          Us recordo el número 14 del document Final (fins ara!) del Sínode per una Església Sinodal: Comunió, Participació, Missió que és d’on partim en el nostre propòsit de “caminar junts formant comunitat”: “L’Església existeix per testimoniar al món l’esdeveniment decisiu de la Història: la Resurrecció de Jesús, el Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do de l’Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l’esperança que no defrauda, la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l’home. Els Evangelis ens narren que per a entrar en la Fe Pasqual i esdevenir testimonis cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir i posar-se a buscar, descobreixen en realitat  que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i les germanes”. Hi podem afegir el número següent: “La identitat del Poble de Déu brolla del baptisme en el Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat (Recordeu l’Exhortació apostòlica “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que va ser un dels primers documents que vam difondre als inicis de la nostra “aventura sinodal”) i l’enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És , doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf, Ga 3, 27) i ens fa renéixer per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com  a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font en  el  misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la FE, de l’Esperança i de la Caritat.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XVIII de durant l’any, sant aquest, 3 d’agost del 2025  Sabadell

Homilia del diumenge 27 de juliol del 2025

 

                     AGRAÏTS,  GOSEM  DIR:  ABBÀ  PARE

                                                Anem de sorpresa en sorpresa: la vida està plena de misteris! És l’última descoberta que jo he fet a nivell de les incògnites de les plantes en el dia a dia, que ens fan  ballar el cap. Em direu i què té a veure tot això amb una homilia? Jo crec que tot el que sigui aprendre ens fa més humans i... més divins. A més, hi ha un lligam molt present, però que per ara desconeixem. Però jo sé que l’univers s’ha de manifestar conjuntament amb nosaltres el dia del “retorn” de Jesús a la fi dels temps Llegiu, si us plau: (Rom 8, 18-22) on es parla de que la natura està de part i de que l’esforç dels creients vers la resurrecció dels cossos “es realitza en una estreta vinculació i solidaritat amb el cosmos, que està com pendent de l’èxit final del procés espiritual dels homes, car en aquest procés hi ha compromès el destí del cosmos”. ( “El cristianisme no es un humanisme” José M. González Ruiz).  M’explico: “la natura és sàvia”, ho dic per la Contra del dimecres. Zoë Schlanger, s’havia de dir!, perquè tota la conversa amb aquesta biòloga respira vida, fins al punt de subratllar això sorprenent de que “cada pensament que tens és possible gràcies a les plantes”. (Llibre seu: “Les devoradores de llum”). Això que ho he dit vegades de vegades, però avui hi he caigut, i per més que sigui d’un altre quadrant, la cosa no és exempta de meravella. Déu i l’ecosistema estan amb i en estretíssims lligams: Creador i creatura: què en sabem de l’Un i de l’altra? Som natura, en definitiva.

                                               Deixeu-m’hi afegir aquest paràgraf per la intensitat i la implicació del nostre camí i futur que el trobarem en la Pregària del Jubileu 2025: “Que la vostra gràcia ens transformi en sembradors de les llavors de l’Evangeli que fermentin la humanitat i la creació, tot esperant confiadament el cel nou i la terra nova quan, vençudes les forces del mal, es manifesti per sempre la vostra Glòria”.

                                               La litúrgia encara ho és més, de desconcertant, sempre hi descobreixes un filó nou. No es resa en l’Eucaristia el parenostre sense prenotar-hi aquest gosem dir, equivalent a ens atrevim a dir, gosar amb l’expressió agosarat, temerari, se m’obre allò nou que m’havia passat desapercebut i que sorpresa meva, dic meva, potser per a tu això és una minúcia, un no-res. Així soc de despistat! No valia la pena de perdre espai i el temps que tu hi esmercis en llegir-ho. Ho entenc. M’agrada sorprendre’m.  Gosem dir aquest dir és ben poc, se’ns queda curt en significacions, perquè aquí té el valor de proclamar, de xiuxiuejar, o bé de cantar, d’exultar -com vulgueu-.

                                               La FE encara és més gran: No ens oblidem que ens estem adreçant, no gens menys que a Déu i que ens és Pare. No és una sorpresa, si la diem amb aquella fe que penetra en la llinda del misteri.  Hem de retornar a una idea de Déu renovellada que balancegi –un mixt- entre l’esbarzer incandescent i la fumarola desencadenada d’un Sinaí on Moisès veurà només l’espatlla de Déu, perquè Déu és Déu i no sabem pas gaire d’Ell, a no ser perquè del Pare en sabem imatges que ens provenen de Jesús; la més gloriosa, la de l’abraçada del Pare amb el fill pròdig. En poques paraules: no perdem de vista que dirigir-nos al Pare hauria de ser com un esdeveniment, on la FE hi juga un rol in-dispensable, únic. Ai, de FE, en gastem de ben justeta, per això no accedim a l’àmbit de les sorpreses. Eureka dic, per mi, un saber ple de FE enjoia la vida, ves per on! Llegia l’altre dia que hem perdut la curiositat, no la banal, la que enriqueix allò col·lateral que li aprofundeix el sentit i “els sentits”.

                                               Aquestes expressions litúrgiques del “ser agraït i de gosar dir”, com si fos que demanessis favor i permís per entrar a casa, a la teva, justament, que la tens una mica perduda em el sarró dels oblits. És una “ribotada”, una “esmolada de la FE” el prendre’n consciència viva i brillantor;  de que vas a fer una cosa gran: vas a parlar amb el teu Pare-Déu, no res menys! Són -ara com ara- fer una entrada senzilla, sentida, amarada de “lloança de la seva Glòria”. És posar al cor i als llavis la pregària dominical, que vol dir la mateixa de Jesús, que de segur que la feia habitualment i que ens va permetre de fer-nos-la pròpia “amb agraïment i gosant dir-la”. Poder-la dir caldria fer-ho estremits, joiosos. Compartint la mateixa alegria que ens encomanà Jesús i que consta en Joan -on hauria de ser, si no? És la manifestació de com Jesús, Home i Déu es relacionava amb el seu Pare, Ell que n’era el seu Fill unigènit i que ens ha traspassat la denominació de Pare a tots els creients, pel fet de ser fills en el Fill. És tan entranyable –i poso entranyable a posta!- ser i dir-nos i saber-nos i voler-nos com a fills, de forma que anomenar-lo Pare sigui una finesa nostra i més encara per part d’Ell. Què sé jo, quantes vegades surt al Nou Testament l’expressió Pare, sobretot en Joan i en Pau, talment que hauríem de renovar l’armari i posar-nos aquesta vesta filial i no treure’ns-la mai de sobre i amb ella pujar muntanya escatològica amunt i trucar a la porta celestial, podent-nos identificar amb goig com sentir-nos de família. Tot aquest degotall de reflexions guanyades per la més alterosa emotivitat per dir “amb una espontaneïtat pròpia d’infant” que rescatem el Parenostre en l’entramat de les nostres plegàries i donar-li la preeminència que sempre ha tingut en la litúrgia, tota ella dirigida al Pare, i -on des de la primeria- ja es recitava tres vegades al dia: en l’Ofici diví, tots els dies invariablement: Laudes i Vespres i com és notori en l’Eucaristia. Faríem bé de prendre el Parenostre, senyant-nos de bon matí i abans de dinar per la referència “al pa de cada dia” que s’hi fa en la segona part, i abans del descans al vespre, destacant cada petició, de les set que inclou: Tres al primer vessant del díptic: les dirigides a Déu Pare i les quatre que van emmotllades al nostre desig de obtenir “gràcia sobre gràcia” en els afers personals i socials com a membres d’una Església en “comunió, participació i missió”. Una mena de Taules de la Llei en la Nova Revelació: “en la Nova i Eterna Aliança”.

                                               El parenostre és ben bé la síntesi de tot l’evangeli, del Sermó de la muntanya, de les benaurances i de les obres de misericòrdia. Hi surten les pedres vives que sostenen tot l’edifici promogut per Jesús: lloança, poble, Nom de Déu en versió neotestamentària, el Regne, la voluntat de Déu que era el pa de què s’alimentava Jesús. el pa que enclou: mos, treball, habitatge, justícia social, pau i oci i temps per gaudir-lo; anava a dir els drets humans perfilats en totes les convencions (=lletra i praxis), el perdó recíproc, el que baixa de Déu i el promogut personalment, social, estructural, el risc de les temptacions ofertes o sofertes per la nostra llibertat original, un aterratge finalment en les lluites i conteses amb els prínceps del Mal, altrament dit Maligne. El “gosem” preliminar arriba fins l’amén. Ja veieu com de sostingut, de polifònic va carregat...

                                               M’he llegit el capítol darrer del Catecisme catòlic de l’Església tot ell comentant punt per punt, petició per petició, i m’he meravellat de la densitat, de la filigrana que hi ha en aquest Pare/Nostre, no parenostre, ben separat, on hi caben tots els meus i vostres, a començar pel Abbà-Pare meu de Jesús. Quan el recitem, sempre conscients en la mesura humana que ens sigui possible, estem proclamant-lo en Nom de Jesús, que no hi falti mai, en nom també de l’Església i per tant és sempre pregària pública. És la proclamació implícita de tota la Comunió dels sants i també –no o oblidéssim mai- de la “Comunió dels pecadors” (Jull barrejat amb blat) que som tots, que sostenim les santedats i les defeccions de tots. Envers i revers de la interdependència que l’hem descobert (Sorpresa de totes les sorpreses en Jesús, que en morir i ressuscitat ens ha englobats a tots pecadors-perdonats en aquest Cos místic de gràcia i de perdó. Tots redimits, estimats, fills i germans. El Pare/Nostre obre la nostra reunió-aplec-comunió per rebre l’Eucaristia. Agraïts i agosarats rebem la benedicció tot fent el Senyal de la Santa Creu en Nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant Amén                                     

                                               “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva Taula”. “Senyor, no soc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de  Paraula i serà salva la meva ànima”, Quina sorpresa tan gran la de portar d’alguna manera l’Eucaristia de cada dia al “cada dia nostre”. Hauríem de ser “de Missa de cada dia”, Eucaristia domèstica. Clar: amb el dia atrafegat d’avui, gairebé és impossible anar a la parròquia per amarar-nos de la possessió de Jesús, bé sigui activa i sobretot passiva. Com, fer-ho? Parlem-ne.

                                               “En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès i l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”. De la Carta als Efesis 1, 13b-14.

             Col·lecta: “Oh Déu, origen de tot bé.

                                Font de tota santedat.

                                Protector del qui esperen en Vós,

                                Sigueu misericordiós amb nosaltres,

                                 Perquè, guiats i governats per Vós,

                                 De tal manera usem dels béns temporals,

                                 Que no perdem els eterns”.

               Aclamació: “Heu rebut un Esperit que ens ha fet fills

                                  I ens fa cridar: Abbà, Pare”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII durant l’Any, que és Any Sant. 27 de juliol del 2025  Sabadell                                                                                                                                    

                                                          

Homilia del diumenge 20/07/2025

                      NOMÉS  UNA  DE  NECESSÀRIA

                                               Jesús tenia amics i els visitava de quan en quan. Era com el seu refugi amb les conteses que tenia obertes al Temple. Sabia que casa d’ells era també casa seva. Tenia casa sempre oberta on l’hostatjaven a cor que vols. Aquesta era l’actitud palesa sobretot a casa de Marta i Maria, a més a més del seu germà Llàtzer, que curiosament queda en un segon pla. En parlaríem en ocasió d’haver emmalaltit i Marta  va pregar Jesús d’anar a casa i curar-lo. El passatge és interessant, perquè Jesús sembla que es fa el desentès i diu enigmàticament: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu, per ella el Fill de l’home serà glorificat”.  Ho explica de llarg Joan en els capítols 11 i començament del 12 en una escena que preludia la passió de Jesús. Llegiu-la perquè té unes connotacions molt interessants per conèixer de prop Jesús i el que significava per a Ell l’amistat. Allargar-me ara em canviaria el propòsit del meu comentari...

                                               El sentit de l’hospitalitat el manifesta cadascú a la seva manera.  Maria més profundament humana, l’atén sobretot en la seva persona. Arribat a casa, ella es posiciona a la vora voreta d’ell i l’escolta embadalida i el deixa parlar més que a fer conversa. Una atenció feta meravella, gaudint de la seva presència. Així li fa els honors. N’està diríem que “enamorada”. Perquè ho dic? Prop de la seva passió li perfuma els peus amb aromes de preu que contraria Judes i li fa amb desdeny que valdria més que es vengués i així donar-ho als pobres. Jesús li surt dient que ja li fa com a servei d’amortallar-lo per quan mori, com a predicció talment... 

                                               Marta, molt senyora de la casa l’obsequia a la seva manera: es desviu per preparar-li un excel·lent convit. Atrafegada, no se n’adona que el deixa, per fer plena la rebuda a l’amic preparant ves a saber quines exquisideses... S’atansa a Jesús i recrimina la seva germana que no l’ajudi en el seu “terbolí” i li demana que Maria l’ajudi. Jesús la reconvé discretament i li diu amb bones paraules: “Estàs preocupada i neguitosa per tantes coses. Només n’hi ha una sola de necessària, en aquell moment. Maria, la teva germana, ha escollit la millor manera d’obsequiar-me i no seré jo qui li  prendré el goig de tenir-me tan a la vora i atenent-me amb el seu mirar i escoltar subjugats... d’amic a amic.

                                               Els llibres que comenten el fet, normalment surten a defensar Marta, com per dir que ella també està per Ell amb el tràfec obsequiós. És ben cert, però Jesús li fa avinent que ja està bé les atencions i les agraeix, però la seva germana ho ha entès millor. No cal excusar-la, àdhuc lloar les atencions, però en tot moment cal saber que la persona passa per davant de les coses, per més que exquisideses que siguin. Aquest únic necessari no l’hem d’extralimitar, ponderant-lo com si fos un “unic vàlid sempre”. Només té valor circumstancial, Maria ha entès bé la situació. Que les atencions no es mengin l’atenció; que les coses -tot i ser de preu- no s’han de sobreposar a la persona. A la vida hem de saber descobrir la prioritat del moment, per saber estar a l’altura i respondre adequadament a la situació i a posar primer el que s’ho mereix i deixar per segon lloc allò bo, àdhuc excel·lent però poc pensat...

                                               Marta, Maria; convit o atenció personal, allò prioritari, allò secundari; ponderació de les circumstàncies, fer sense pensar bé les coses abans de fer-les; calma i acció precipitada; escoltar i fer-fer...

                                               Aquesta escena la fan servir extremosament per invitar a la vida contemplativa per sobre de l’acció. Crec que es treure-la de context i parlar del què no toca. Amb tot, aprofito l’ocasió per anar als números 80-83 del sínode, on es fa una remarca en unes propostes en funció de saber elegir bé les situacions que ens ofereixen la vida i les concrecions per saber llegir intel·ligentment el curs i hora de la quotidianitat, del moment. Allí es diu en relació amb la missió. Crec que en podem treure bon profit, si ho sabem aplicar a moments en què hem  d’escollir el bo o el millor de cada circumstància. Surt la gran paraula que ressona sovint en les determinacions del Sínode: el discerniment. Fer-ho conjuntament com  ho invita a fer quan suposa que es fa en grup. Saber escoltar, voler esbrinar què vol dir qui parla, deixar-li temps perquè s’expressi i ponderar el què diu i endevinar perquè ho diu. N’estem tan i tan lluny, però ara volia centrar-me en quan hem de fer nosaltres sols el discerniment: entendre que hi ha una priorització que cal fer en certs moments particulars, on ens hi juguem els valors que diem tenir -massa  de pressa-, sense posar entre el pensar i del fer la qualitat que ens devem o la devem als altres. Hi va el caràcter o el temperament, però també haver descobert que les presses són males conselleres. Cal prendre’ns la vida amb seny. Aquest només nia en la calma, en l’anar no perseguint somnis, sinó adherint-nos a la realitat que també amaga el seu “petit somni”, només accessible a qui posa fre a  les  espontaneïtats no regulades.

                                               Marta i Maria ens poden ajudar a fer aquestes petites prospeccions en nosaltres mateixos per oferir sempre que es pugui la qualitat que es mereix, si de tracte parlem, o bé, més senzillament: intentant fer una calmada previsió de cosa més ben feta en el dia a dia, sobretot quan de la convivència es tracte o bé per a bé de nosaltres mateixos. Ai Maria, t’agraïm el testimoni que ens dones; més, en sentir Jesús aquest “u necessari” validat Com, què discernim?

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI, 20/7/25  Sabadell

Homilia del diumenge 13 de juliol del 2025

         I  PER  A  MI,  QUI  SÓN  AQUESTS  ALTRES?

                                               De la mà de l’evangelista Lluc, en dos diumenges seguits, ens porten passatges en què Jesús envia primer uns “aprenents” de missioners, desprès els que ja havia preseleccionat per dedicar la seva vida (crida-enviament) a ser els pregoners de l’arribada del Regne de Déu. A més, si hem pogut seguir els evangelis d’entre-setmana, aquesta la ja transcorreguda, en aquests de Mateu (cap. 10: síntesi dels apòstols) que se centren en les urgències de fer lleva de segadors enviats a fer cau i net de les collites. Bé podríem dir que aquesta setmana llarga es podria anomenar tot un cicle d’evangelització. No n’hi ha per menys, car estem en un punt essencial, bé sia en vida de Jesús (Apòstol d’apòstols!) com de l’Església “militant” de tots els temps. Constatació: hi ha manca d’evangelitzadors! Dir-ho, precisament avui, quan estem en plena eclosió d’una sinodalitat que promou essencialment posar en joc -en sortida, en deia Francesc- tota una nova generació eclesial en peu de difusió de la que fou l’encàrrec de vida i obres de Jesús, el primer herald del Regne del seu Pare i que es va rodejar d’uns bons operaris de la Bona Nova, perquè alliçonats amb el frec a frec d’una convivència amb Ell, el Mestre, lliuressin després, tot l’aprenentatge rebut, en pro i difusió de la vida cristiana autentificada. Avui, a hores d’ara, com solem dir, sentim la crida a ser deixebles missioners de la misericòrdia. Tenim a les mans i al cor el Document Final de l’entramat on han confluït i pervingut tota una sèrie de trobades, de grups, de Sínodes que, abastant 2021-2024, ens han donat -en perspectives múltiples- tot un seguici d’invitacions a sentir-nos atrets a donar sentit i propòsit a les nostres vides, en funció d’una més que subratllada vocació universal dels batejats a l’evangelització. Hi ha una constant -més que crida!- a saber-nos missioners. En l’articulat de les 155 propostes que dibuixen la tríada: “Comunió, participació, missió, derivada i sostinguda per la nostra condició de batejats, és on llegim: “Tot batejat és interpel·lat, sense excepcions, a ser subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Noti’s que amb un senzill canvi: de ser objecte es passa a ser subjecte. De receptor més o menys passiu a ser protagonista de la missió. Tot això ve recolzat en la nova percepció conciliar (del Vaticà II) de formar part de la totalitat del Poble de Déu que és com es presenta l’Església en una i fonamental Constitució conciliar sobre l’Església que obre pàgina dient en el seu segon capítol que porta per epígraf: El Poble de Déu: “En tot temps i en tot poble és agradós a  Déu qui el tem i pràctica la justícia. Tot i això, fou voluntat de Déu santificar i salvar els homes, no de forma aïllada, sense cap connexió d’entre i uns altres, sinó constituint un Poble que el confessés en veritat i el servís santament... Aquest Poble messiànic té per cap Crist que fou entregat pels nostres pecats i que va ressuscitar per la nostra redempció. La condició d’aquest Poble és la dignitat i la llibertat dels fills de Déu... Té per llei el nou manament d’estimar com el mateix Crist ens va estimar... I té com a finalitat la de dilatar més i més el Regne de Déu, iniciat pel mateix Déu ací a la terra, fins que al final dels temps Ell mateix el portarà a plenitud, quan es manifestarà Crist, vida nostra (cf. Col 3, 4, que és l’epístola que ens acompanyarà durant tot aquest més, raó per fer-ne una fructuosa lectura sencera!) Crist que el va instituir per ser comunió de vida, de caritat i de veritat, se serveix d’Ell com a instrument de la redempció universal i l’envia a tot el món com a llum del món i sal de la terra”.

                                               M’ha semblat bé de posar aquesta entrada llarga i solemne perquè tot el Sínode poua en el Vaticà II i perquè “el camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri i Poble de Déu, cridat a la Santedat, a través d’una conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior al Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual”.

                                               Les lectures evangèliques d’avui ens presenten el nucli dur dels dos testaments: Al Deuteronomi, a les acaballes de la vida de Moisés, ell presenta en el capítol 30 el compromís de l’aliança que bé sabrà llegir el mestre de la Llei, a instàncies de Jesús, quan aquell per provar-lo li diu en segones intencions després d’una entrada aparentment ben sonant i compromesa: -Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna? Jesús el retorna a l’Antic Testament: Què hi llegeixes? La resposta és del Levític: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix. La resposta de Jesús és la que es llegeix ja en el text de Moisès: “Fes-ho així i viuràs”. La interpel·lació del mestre de la Llei és sempre en singular i personal: “-I per a mi, qui són aquests altres? La resposta vindrà, com és habitual en Jesús, en forma de paràbola. És la gran paràbola anomenada del Bon Samarità. En ella, (no m’entretinc a relatar-la) hi sortirà el mateix  interlocutor, vestit de levita, fent una “marrada”, i esquivant el malferit i deixant-lo allí postrat i abandonat. Segueix la conversa: Jesús li diu obertament, citant-lo implícitament: “Quin d’aquests tres et sembla que va veure l’altre que hem d’estimat, en l’home que havia caigut –samarità!, per citació subratllada, ben intencionadament-. Avergonyit, ha de respondre: el samarità!: no ho digué així,  però segur que li doldria la lliçó. Però ho digué d’una manera que la lliçó esdevé un universal moral: “El qui es va compadir d’ell”. Aquí rau la gran i universal lliçó. La manera d’entendre l’amor en cristià va per la via de la com-passió, de la misericòrdia, per fer bé a tota persona que pateix un destret. L’altre es mimetitza en qualsevol del nostre entorn que necessita que li donem una mà, L’altre no és el “pròxim”, sinó l’”aproximat”, el socorregut, el que necessita i a qui es dona una atenció, sigui quina sigui: de la més flagrant a la més lleu, en una convivència alerta, desperta, sensible a l’altre. Aquest és definitivament el segon manament de la Llei de Déu. Sortir d’un mateix i amb sensibilitat evangèlica socórrer, tenir cura, acollir l’altre, tot altre! De la finesa en el tracte, fins al compromís seriós...

                                               En la segona part del document final del  sínode que respon a la Conversió de les relacions hi llegeixo: “Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l’Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l’Esperit, el poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió. Els cristians, que en diferents qualitats –en família  i en altres estats de vida- en el lloc de treball i en les professions, en el compromís cívic o polític, social o ecològic, en el desenvolupament d’una cultura inspirada en l’Evangeli, recorren els camins del món i els ambients de vida anuncien l’Evangeli, són sostinguts pels dons de l’Esperit”.

                                               En la intervenció en el Sínode d’octubre del 2024 el papa Francesc va subratllar el caràcter de compassió, de misericòrdia en el nostre fer compromès de cada dia. Així diu: “des que Crist va vessar el seu Esperit Sant som en camí, com els “misericordiati” –els beneficiaris de misericòrdia- cap al compliment ple i definitiu de l’amor del Pare. I no oblidem aquesta paraula: som misericordiati”. (Per tant misericordiosos envers tot altre....) Recorrem el camí  convençuts de l’essència relacional de l’Església, vigilant per tal que les relacions que ens són donades i que se’ns confien a la nostra  responsabilitat i a la nostra creativitat siguin sempre manifestació de la gratuïtat de la misericòrdia. Un presumpte cristià que no entri en la gratuïtat i en la misericòrdia de Déu, simplement és un ateu disfressat de cristià. La misericòrdia de Déu ens fa creïbles i responsables”.

                                               Vivint el procés  sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se’ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l’Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d’unitat i de compartir, de varietat i d’entrellaçament entre  formes de vida diferents. Tot ve de l’harmonia i tendeix a l’harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l’Església està cridada a donar de Déu, Pare i Fill i Esperit Sant, harmonia d’amor que es vessa fora d’ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l’alegria de l’Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D’aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles. (n.154)  Excel·lent manera de posar punt final a tant de treball que ens ha posat en la millor pista d’allò que se n’ha dit i que ens compromet, no tant com a deure sinó com a universal dret de i en la “conversió pastoral”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XV de durant l’any. 13 de juliol del 2025, recordeu: any sant  Sabadell

Homilia del diumenge 6 de juliol del 2025

                        ELS  ENVIÀ  QUE  S’AVANCESSIN 

                                               Estem en un context plenament sinodal. No hem d’esperar que ens diguin que hem d’anar endavant. Ja ho digué l’enyorat papa Francesc en publicar les disposicions finals amb una nota senzilla però ben eloqüent que la trobareu només obrir el Document. Jo me’l llegeixo com una deixa emotiva del papa que ens va introduir en aquesta “experiència” que espera florir i fruitar amb col·laboració de tothom que s’hi senti cridat. Acaba amb aquesta rúbrica: “Que l’Esperit Sant, do del Ressuscitat, sostingui i orienti tota l’Església en aquest camí. Que Ell que és l’harmonia continuï fent rejovenir l’Església amb la força de l’Evangeli, la renovi i la condueixi a la unió perfecta amb el seu Espòs (cf. LG 4). Perquè l’Esperit i l’esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine” (cf. Apocalipsi 12, 17) 24 de novembre 2024. Total fa uns mesos, res.

                                               Cada dia hi ha un enviament per part de Jesús o de qui ens ho faci veure amb claredat o insinuant-s’hi només. D’acord amb l’evangeli d’avui notem que els “envia de dos en dos”, és a dir sinodalment (caminar junts), perquè s’esvaeixin les competències a veure qui ho fa millor o té  més fluida audiència. Pau ho haurà d’atallar en les seves cartes... A més a més, cal no perdre de vista que l’evangeli diu explícitament “que s’avancessin, on Ell mateix havia d’anar”. La seva feina era de precursors (pre=davant; cursors=caminadors), com el Baptista que ho tenia tan i tan clar: “Després de mi, vindrà Aquell a qui jo no soc digne de deslligar-li les corretges de les seves sandàlies”, Que hauran de dir?: “El Regne de Déu és a prop”. Tot això: crear expectatives, suscitar l’inici d’entendre una mica, no res, mig abastar que el Regne és una Persona, i és Jesús mateix qui ho dirà.  Llegeixo amb recança que Jesús havia dit que “Hi ha molt a segar i pocs segadors. Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los”. I nosaltres què fem parats, braços creuats... Mobilització, no?

                                               Prenent les mateixes paraules de Pau en carta als efesis que van ser evangelitzats des de la pagania i ara els diu: “Germans: Ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del Poble Sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i profetes que té el mateix Jesucrist com a pedra angular. Sobre Ell reposa tota la construcció que es va alçant harmoniosament gràcies al Senyor i forma un temple consagrat. Per Jesucrist, també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici, on Déu resideix per la presència de l’Esperit” (Ef. 2, 15-22).

                                               Sempre que evoco la sortida dels primers testimonis-enviats em revenen les paraules de Mateu en les què hi veig tot allò de més consistent de tota crida vocacional d’advertir que el Regne és a tocar de mans. “En aquell temps en retornar de ·”missioners” els primers “enviats”, Jesús digué: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills (tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets revelats als “deixebles-missioners-de la misericòrdia”, designis que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. Els senzills, quina grandesa, quina sublimitat, tot viscut amb goig encisador, veient que no és per les nostres paraules, sinó per la presència de Déu que opera gràcia sobre gràcia i dona a “revelació”, perquè ho és per entrar a bescantar la presència i l’acció de Déu en els que saben que no són res, fora de enviats. Déu és misteri i només hi accedeixen els senzills, els “tocats per Déu” que diuen coses tan de convenciment que ni ells mateixos no són capaços d’entrar allí on l’Esperit posa llum i pau. Quin goig la revelació que Déu fa saber als senzills, als pobrets-de-mi que Déu pren per mitjà per obrir els cors. Pau dirà: “La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquests saviesa i penetració que tenim per donar-la a gratcient. No els diu que han de dir; només són normes de camí “Sinodal”. Pobresa, conscients de ser-ne, a ser possible no carregar el sarró del més indispensable. Allò que es deduiria d’un senzill, d’un que té posada la confiança només en l’acció de Déu, més enllà de la poca paraula, però rica de fe i d’amor i de servei. Poca i tanmateix excelsa paraula! “Déu t’estima”. Res més a dir.

                                               “Quan a l’any 2021 el Sant Pare Francesc va posar en marxa aquest Sínode, vam iniciar un itinerari del qual anem descobrint cada vegada més la riquesa i la fecunditat. Ens hem posat a escoltar, atents a captar en les múltiples veus allò que “diu l’Esperit a les Esglésies” (Ap 2, 7). El camí va començar amb l’àmplia consulta al Poble de Déu... Va continuar amb etapes nacionals i continentals en la circularitat d’uns documents de síntesi i de treball, tot centrat en un renovat impuls missioner... Pas a pas, hem entès que el cor del Sínode 2021-2024: Per un Església sinodal. Comunió, participació, missió hi ha una crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. (n. 3)

                                               “Aquesta crida es fonaments en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el Poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. En aquest “tot batejat” és convocat  per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners (ja es deia al 2018, ja ve de lluny!). Tot el camí sinodal arrelat en la tradició de l’Església, s’ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II va ser, en efecte, com una llavor sembrada en el camp del món i de l’Església. La vida quotidiana dels creients, l’experiència de les Esglésies en cada poble i cultura, el testimoniatge de santedat múltiples, la reflexió dels teòlegs han estat el sòl on ha germinat i crescut. El Sínode del 2021-2024 continua pouant en l’energia d’aquesta llavor i desenvolupant-ne potencialitats. El Camí sinodal, en efecte, està posant en pràctica allò que el Concili va ensenyar sobre l’Església com a misteri (LG 1)i poble de Déu (LG 2), cridat a la santedat (LG 5) a través de la conversió contínua que prové de l’escolta de l’Evangeli. En aquest sentit, constitueix un autèntic acte de recepció posterior del Concili, en perllonga la inspiració i en rellança la força profètica per al món actual” (n.5)

                                                           “No amaguem que hem experimentat cansament, resistències al canvi i la temptació de fer prevaler les nostres idees sobre l’escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada vegada purificar  els cors i continuar el camí... Hem anomenat els nostres pecats pel seu nom: contra la pau, la creació, els pobles indígenes, els migrants, els menors, les dones, els pobres, l’escolta, la comunió. Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu experimentem que som estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això, volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia, de la qual no som amos, sinó només testimonis”. (n 6)  Ho entenc tot com sortit del cor mateix del papa Francesc. No li fem un tort. Ell havia posat tanta expectativa, tanta tendresa, tanta il·lusió en la sinodalitat;  la va definir com a constitucional en l’Església.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 6 juliol 25 Sabadell