diumenge, 22 de juliol del 2018

Homilia del diumenge 22/07/2018 del P. Josep Mª Balcells


ELS  RETORNS  DELS  MISSIONERS NOVELLS

                                               Entre l’”Aneu i prediqueu” fins al “Veniu ara tot sols”, passant per l’entusiasme de Crist en acollir-los: “Us enalteixo Pare, perquè heu revelat (el Regne) als senzills, allò que heu amagat als (que es tenen per) savis i entesos. I més encara: la recomanació de “donar gratis allò que heu rebut gratis”, no com a obra de les nostres mans. I un encara-més més: “Tot ho heu posat a les meves mans. Fora del Pare ningú no coneix vertaderament el Fill; igualment ningú no coneix veritablement el Pare fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Tenim aquí completat el cicle de l’evangelització. Déu pren la iniciativa, la delega al Fill i els dotze fan les primeres experiències sota el guiatge del Mestre. Després els aplega i fan una posada en comú per veure com els ha anat. No hi ha projecte sense la corresponent avaluació de metodologia i de resultats, amb un debat de preguntes sobre el què i el com...

                                               Marc que és l’evangelista de la contenció ja de bon començament nota que els novells evangelitzadors “li parlaven de tot el que havien fet i ensenyat”. S’intueix aquí una transposició d’aquests dos verbs. Nota Marc que primer narraven el que havien fet i després el que havien ensenyat. Meravellats del poder de fer miracles! Devien gaudir de fer-los a imitació del Mestre. Jesús els devia esmenar la plana, dient que els miracles havien de ser la conseqüència del que ensenyaven i de la fe que suscitaven. Això de fer miracles era ben “gormand”, però calia fer les coses segons els criteris del Regne.

                                               En relació amb aquesta “suposició” tenim altres passatges que ens permeten fer el punt sobre la qüestió. Una vegada els deixebles varen veure com feien també miracles altres i anaren de seguida a Jesús per a que els ho prohibís de fer-ho. Jesús els digué: “Si no estan contra mi, estan amb mi”. També hi afegirem aquesta escena. Algunes persones presentaren malats als deixebles, perquè els curessin i no se’n sortien. Aleshores van a Jesús i pregunten per què no han pogut obrar el miracle sol·licitat i Jesús els donar per resposta que alguns malalts per curar-los necessiten una preparació d’oració i dejunis no comuns, com volen dir-los que Jesús no posava els miracles per davant de la seva proclamació del Regne...

                                               Tornem al principi. Marc diu que comentaven com havien ensenyat. Seria interessant saber com ho feien. Com es feien ressò del que havien sentit del Mestre. Saber si també recorrien a paràboles. Entrar en com Jesús els puntualitzava com ho havien de fer. Quin era el secret de les bones pràctiques de l’evangelització. Perdoneu, se m’acut per associació d’idees allò del títol d’un llibre que era lectura obligada allà pels anys cinquanta, quan nosaltres érem cadells d’apòstols. El llibre era “El alma de todo apostolado”. Res de fer miracles i poca o bromosa sensibilitat respecte de l’evangeli... Encara restaven anys i maduracions en molts sentits. Érem aprenents, molt de primeres lletres. Corria més la fantasia que l’evangeli. Uns perduts pietistes i poca cosa més...

                                               Jesús es retirava sovint i els explicava a part el sentit del que deia. Això consta en molts indrets dels evangelis. Els moments de conversa de que gaudien els era tota una escola d’evangelització. Més que docència hi prevalia el fet d’obrir-los el cor. Intentaven viure com ho feia el Mestre. Eren lliçons de vida. El tracte, el seu mirar profund, les seves elevacions, la seva pregària en comú amb ells. El mestratge era vivencial. Joan, més avantatjat que altres, va captar més experiències i en dóna ressenya en el seu evangeli. Per això el quart evangeli és molt més una escola d’evangelització, que no pas narracions de fets de la vida de Jesús. Ell ho posa en relleu: que les escenes seleccionades ho són en funció de promoure la fe dels seus deixebles que així esdevenen copartíceps del que es narra, no sols com espectadors. És evangeli viu i aprenentatges no de doctrines sinó deixebles involucrats, pàgines viscudes.

                                               Arribats aquí, val la pena de ressaltar que evangelitzar és fatigós. Que cansa. Calia que reposessin i el desig del Mestre era aquest precisament: portar-los a descansar. Experimentar allò mateix que els digué un dia. Ho hem llegit aquest mateix dijous passat: “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu... S’han d’interposar moments de descans, de reflexió, de contrastació per recobrar més que forces -que també- sobretot l’esperit, les ganes, el zel per a exposar un evangeli que ens surti del cor, com una roentor, com una ànsia de donar el que se suposa que tenim i gaudim. Cal no oblidar-ho tots els qui tenim missió evangelitzadora. Veritat, papa Francesc, que som tots, els que tenim aquesta comanda? Només es traspassa evangeli si un el viu. Som antecedentment i sempre objectes i subjectes d’evangelització. Si no omplim, si no vivim, ens quedarem buits; i cansament és buidar, és humanament cansat. Predicar, celebrar l’eucaristia pressuposa posar-hi els cinc sentits; quedes baldat després de fer una cosa o l’altra. Cal sentir com a propi allò que diem que fem. Humanament suposa suar, esprémer cor i anima. Hem de ser divinament humans en tot l’exercici “diví”. Un evangelitzador “cansat”cansarà els oients o concelebrants, que som tots.

Imatge relacionada                                               Recordo haver llegit allò que li va succeir al Pare Arrupe, general que fou dels jesuïtes, estant al Japó. El van invitar a donar unes conferències. En cada una d’elles tenia sempre un japonès ja grandet, davant per davant, que el seguia amb una atenció remarcable. En acabar les xerrades s’adreçà al bon vellet, preguntant-li que què n’havia tret del que els havia predicat, a jutjar per la seva exquisida atenció. Pare, no he entès gairebé res del que deia; ara bé, la passió que hi posava, la transfiguració del seu rostre , això és el que m’ha impressionat i que entengués com n’havia de ser important per vostè! Això m’ha convençut fins al cor de l’ànima!

                                               Llàstima que no quedessin gravades aquelles “causeriée” de Jesús amb els seus. Aquest evangeli “ad intra” que no tenim o bé que suposem amb fugaces impressions que només ens queden... Aquí hi hauria la seducció del Mestre. Nivells doctrinals, de continguts, nivells comunicatius, d’intel·ligència emocional. Aquí hi hauria la riquesa evangèlica. Això els feu evangelitzadors i apòstols de veritat. A part l’experiència de cadascú, bé que aniria llegir llibres com “El regal de la comunicació” de Sebastià Serrano. El comunicador si ho és en transmetre el missatge, serà dues vegades bo. El missatger condiciona per bé o per mal el missatge. No ho oblidem.

                                               És bo de rastrejar en els evangelis la figura de Crist, Mestre, com a òptim comunicador. Ell és el Verb, la Paraula en tots els aspectes possibles, tant verbal com no verbal. Tractem amorosament, empàticament la Paraula donada o rebuda: ens hi va la transmissió total.

                                               En les sagristies d’abans hi havia un rètol que invitava, en entrar, al recolliment, al silenci; en rentar-te les mans també hi podies llegir admonicions semblants. Això per a qui havia de celebrar l’Eucaristia. El mateix hauríem de dir dels que celebren conjuntament amb el sacerdot. Hi hauria d’haver una preparació per a la pregària, una “atenció cultual”. El que no ho posi cadascú, no podrà ser suplert per ningú més. Les meves desatencions faran baixar el nivell sintònic al grup. Ai, quanta dispersió “arrosseguem” entre uns i altres! Posem el cor i l’ànima en tot el que es diu i es fa! La Missa no és avorrida, els avorrits som nosaltres. Com a espectacle, res. Com a sintonia possible i desitjable, un deu. Si no sabem rescatar les nostres eucaristies aviat desertaran molts més, potser nosaltres mateixos. Posem-hi ganes, descobrim com podem mantenir l’atenció plena. Us sona això de l’atenció plena?
Diumenge XVI de durant l’any, 22 de juliol del 2018  Sabadell