“SOLO DIOS
BASTA”
La
no resposta (!) de Jesús ja és una molt bona resposta. “Què us en
sembla? “És lícit o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús a qui no va passar per
alt la malícia de la pregunta, a més sota la sospita de la melositat fingida amb
que comencen... No deixa de dir-los: Hipòcrites!, perquè proveu de
comprometre’m? No oblideu que estem a l’última setmana de la vida de Jesús i
que té molt probablement com a teló de fons el mateix Temple i que hi van
juntament els fariseus amb els herodians per poder “caçar-lo” amb tots els “testimonis”
possibles per als propers esdeveniments... Una trampa ben parada. Ara
l’enxamparem. Hipòcrites...! “Retorneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el
que és de Déu”. Jesús va més enllà del que un podria pensar per el suggeriment
de les dues cares de la
moneda. La temptació seria derivar la resposta obrint dos
horitzons coexistents (El Poder i Déu) Això posava en evidència que hauria de
dir, en contra d’Ell mateix, que havien de pagar el tribut als que “retenien”el
poder. També resulta enganyós que pugués
derivar la resposta sobre la “laïcitat” tal com l’entenem avui (que seria
respectar les dues cares de la moneda: independents de base i interdependents
en el bon i respectuós conviure) La circumstància viscuda aleshores no admetia
el que podia ser avui una resposta adequada als temps.
Com
obraven els primers cristians en referència a la pregunta feta a Jesús? En
tenim un document del temps. És el Discurs
a Diognet, probablement de principis del segle segon: “Els cristians no es
distingeixen dels altres homes, ni pel país, ni pel llenguatge, ni pels
vestits. Perquè no habiten ciutats exclusivament d’ells, ni parlen cap dialecte
especial, ni duen un vida a part. Per altra banda, bo i repartint-se en les
ciutats, gregues o bàrbares, tal com a cadascú
hagi tocat en sort, i emmotllant-se als usatges locals en qüestió de
vestimenta, menjar i convivència, mostren l’admirable i -per confessió de tothom-
paradoxal condició de llur ciutadants. Resideixen en les pròpies pàtries, però
com a forasters; compleixen tots els deures ciutadans i suporten totes les
càrregues com els estrangers, qualsevol terra estranya resulta per a ells pàtria,
i tota pàtria estranya. Es casen com tothom, engendren fills; però no exposen
els nadons... Es troben dins la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps
sobre la terra, però tenen els drets de ciutadania al cel. Obeeixen les lleis
establertes, però amb llurs vides superen les lleis. Estimen tothom... En un
mot: el que és l’ànima en el cos, així són en el món els cristians. La tradició
dels cristians no té pas un origen terrestre... sinó que aquell que és
veritablement totpoderós, el Creador de totes les coses, l’invisible, Déu
mateix, féu baixar dels cels la Veritat i el Verb sant i inconcebible per als
homes i l’ha afermat en llurs cors... Ell és l’enviat per Déu als homes! L’ha
enviat com a Déu que era, l’ha enviat com convenia als homes: per salvar-los, per
persuadir, no per violentar –car en Déu no hi ha violència-. L’ha enviat per cridar-nos,
no per acusar-nos; l’ha enviat per estimar, no per jutjar”... Ha volgut que
creguéssim en la seva bondat i que el tinguéssim com a nodridor, pare, mestre,
conseller, metge, intel·ligència, llum, honor, glòria, força, vida, sense
preocupar-nos del vestit ni pel menjar”. “Atanseu-vos-hi, escolteu amb
diligència, i sabreu tot el que Déu atorga als qui l’estimen de debò”. Ha estat
un xic llarga la cita, però té el valor de la resposta implícita a la pregunta
dels oponents: “(Retorneu) a Déu allò que és de Déu”.
Retorneu:
expressió que suposa o bé que hem sostret coses de Déu o bé les hem oblidat,
amb la “indiferència exclusivista” d’avui, on Déu és omès, no compta per res
per tants i tants, que és meravella com es pot viure sense “aixecar els ulls al
cel”. No hi ha jerarquització, com si Déu estès per damunt de tot, sinó que ho
amara tot, ho engloba tot, ho recapitula tot. Déu és, més que està, que també. Hem de retornar el mateix nom de
Déu, i així santificant-lo. “L’innombrable és el més formós de tots els noms de
Déu”. Un misteri doble, perquè és, alhora “el Déu sense Nom” i, en Jesús, “el
Déu amb rostre humà”. Llocs concrets de presència divina: el núvol, l’arca, el
temple, etc, són exemples d’una fe primitiva que Jesús farà madurar quan afirmi
que a Déu no se l’adora en un lloc
concret, sinó “En esperit i veritat”. La distinció entre el sagrat i el profà
desapareix en el Déu revelat en Jesús. El veritablement sagrat és “el creixement en humanitat de l’ésser
humà:”pescar homes”, com
deia Jesús , en continuïtat amb el llenguatge profètic de Déu,
sembrador d’homes(Jr 31, 27).
Ara
contemporàniament llegeixo i segueixo el quadern CJ titulat “DÉU” de Gz. Faus,
n. 190. Hi trobo molts suggeriments que ens poden donar les bases per parlar de
Déu, no de l’existència sinó més bé de la seva relació amb nosaltres, que això el fa més visible (!) i més proper i així podem entendre amb més concreció
allò del Glòria: us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem
gràcies, per la vostra immensa glòria”. En l’apartat “Significat humà de
l’existència de Déu i en seu subapartat primer: enllaça la trilogia de la
Revolució francesa que el papa Joan Pau II a França digué que “són paraules
cristianes” i Chesterton dirà que “el món modern està ple d’idees cristianes
que han embogit” I Gz. Faus comenta amb gràcia i profunditat, dient: “El sentit
cristià del crit de la revolució era: dignitat de fills de Déu, de la qual
brolla la llibertat com a contingut d’aquesta dignitat. Aquesta llibertat de
fills exigeix la fraternitat, amb tots els fills d’un mateix Pare. I la
fraternitat reclama igualtat, sense la qual es desnaturalitza. Llibertat per a
la fraternitat i per a la igualtat és la conseqüència ineludible de tota fe o
afirmació del Déu cristià. No hem puc estar de seguir citant-lo: ”separada d’aquest
cordó umbilical de la filiació, que la converteix en un llibertat rebuda i
responsable, la llibertat de la Revolució Francesa es va anar convertint en una
afirmació i autoassignació del propi orgull. Des d’aquesta falsa llibertat, cada
individu es va divinitzar a ell mateix. Amb això, la igualtat amb els altres es
presentava com una amenaça a la pròpia absolutesa; i així els altres van anar
deixant de ser germans per passar a ser ”déus rivals”. I així tenim l’’actual
llibertat contra la igualtat i contra la fraternitat, que és el resultat
d’”haver tornat boja” la idea de llibertat de fills per a la fraternitat i la igualtat. Avanço la conclusió que em
plau sobretot pel seu títol: CREURE EN
L’AMOR. Que posa com a subtítol: “la fe cristiana professa que hi ha una
manera infal·lible de contactar amb Déu,
i és la dedicació amorosa als sofrents de la terra. Aquest
contacte podrà ser percebut o no, però es donarà sens dubte”. Sembla que hem retornat al principi implícit:
“Retorneu a Déu el que és de Déu. Tot, d’una manera o altra. Fem els honors a
Santa Teresa de Jesús en el 500 aniversari jubilar de la seva naixença. Ella en
sabia un niu de retornar i més a Déu tot el que és de Déu: Nada te turbe, nada
te espante, quien a Dios tiene nada le falta. Solo Dios basta”.
Diumenge
XIX de durant l’any, 19 d’octubre del 2014.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada