divendres, 11 de novembre de 2011

Homilia del siumenge 13/11/2011 del P. Josep Mª Balcells

FINAL DE TRAJECTE

Estem acomiadant-nos de Mateu que ha estat el nostre company de ruta d’aquest any litúrgic. Hem de donar-li gràcies perquè ens ha permès d’introduir-nos en l’ànima de Jesús a través de la narració del seu evangeli, És oportú de citar Pau que fa explícit el fruit de tota evangelització, quan diu: “Que consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre , amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Cinc grans discursos estructuren l’evangeli de Mateu: 1.- Proclamació del Regne (començament del ministeri i el sermó de la muntanya: cap. 3 - 7) 2.- Ministeri a Galilea (miracles i sermó missional: “aneu”: 8 - 10) 3.- Controvèrsies i hostilitats dels caps religiosos i les paràboles del Regne: 11 – 13,52). 4.- Formació dels deixebles i el sermó sobre l’Església: 13, 53 - 18, 35) 5.- Jerusalem (discussions i trampes de part del jueus i el sermó escatològic: 19,1 – 25) Pertanyen a aquesta última part els evangelis d’aquests darrers diumenges i les dues paràboles finals: la de les deu donzelles i la dels talents, que correspon a la litúrgia d’avui). Després, ja acomiadat Mateu, entrarem en la clausura de tot l’any amb la festa de Crist Rei. I sense transició ja s’obrirà pas un nou advent i l’ascensió cap a Nadal... ¿Seria molt demanar-vos llegir pausadament directament de Mateu des del capítol 20 fins al 25 inclòs? Entendríeu millor el desenllaç de la missió evangelitzadora de Jesús, tràgica i alliçonadora, que acaba amb un judici final que no té res a veure amb l’imaginari apocalíptic de la vall de Josafat que encara ens cueja a molts de nosaltres... Sense termes apocalíptics resulta molt més colpidora.

Acabem, no podia ser d’altra manera, amb la darrera paràbola, la dels talents, que és com una reflexió sobre com ens ha anat el progrés evangèlic del nostre viure al llarg del camí litúrgic, anyal. Paràbola de les oportunitats que hem tingut de fer fructificar els dons que hem rebut de Déu. Sota la figura dels talents, ¡una fortunassa! Un talent era l’equivalent a 21’7 kg. de plata. ¡No et dic pas res! Posa Jesús la figura simbòlica, ¿desorbitada? dels talents per significar la confiança extraordinària de l’amo amb els seus administradors. A cadascú segons les seves capacitats. L’amo ens coneix molt bé i és esplèndid amb cadascú de nosaltres. Tothom té possibilitats segons les qualitats pròpies. Hem passat de la quantificació del què ens dóna a la qualificació de les nostres dotacions personals. De fortuna material hem passat a la dotació de la persona Per això la lectura que habitualment n’hem fet són de qualitats personals que hem de conèixer, agrair i posar-nos a treballar de ferm, no sigui cas que ens trobéssim a última hora com el que va tornar el denari sense haver-lo rendibilitzat. Servent dolent i gandul. I, a més, inútil. Tot plegat un fracàs de vida inoperant...

José Antonio Marina ha escrit un llibre molt interessant titulat “La educación del talento”. “El talent és la intel·ligència pràctica que ens permet utilitzar bé les nostres habilitats i capacitats per tal de dirigir la nostra acció vers una vida aconseguida, plena. Saber utilitzar bé la intel·ligència és el nostre poder, la que s’usa per a aconseguir objectius importants. Intel·ligència, una bona gestió de les emocions i les virtuts de l’acció, com la tenacitat, l’esforç, la resistència a la frustració”. No em resisteixo a posar les característiques de les persones que tenen aquest talent bàsic:

No depenen de motivacions externes, sinó que saben automotivar-se
Aprenen a controlar els seus impulsos
Saben quan s’ha de perseverar i quan s’ha de canviar d’objectiu.
Saben treure el màxim profit de les seves capacitats, saben jugar bé “les pròpies cartes”.
Tradueixen el pensament en acció.
Es proposen objectius concrets.
Completen les tasques.
Tenen iniciativa.
No tenen por al fracàs.
No deixen les coses pel dia següent.
Accepten les crítiques justes.
Rebutgen l’autocompassió.
Són in-dependents.
Tracten de superar les dificultats personals.
Es concentren en els seus objectius.
No tracten de fer massa coses a la vegada, ni massa poques.
Tenen capacitat per ajornar la gratificació.
Saben veure al mateix temps tant el bosc com els arbres.
Tenen un nivell raonable d’autoconfiança.
Equilibren el pensament analític, el creatiu i el pràctic.

Qualitats que gairebé totes fan referència a l’acció, a la manera com utilitzem les nostres capacitats bàsiques (pensament analític, creatiu i pràctic)

Gardner diu que la millor contribució que podem fer a una persona per promoure el seu creixement és ajudar-la a trobar la parcel·la en la que té les millors facultats personals, en la que es poden aprofitar plenament i en la que se sentin satisfets i preparats. Per això distingeix set intel·ligències diferents. I serà molt –impossible- que no trobi algun aspecte que li permeti treballar-se. Aquest aspecte descobert custodia el seu talent. Ho ve a reblar un altre autor que en el seu llibre “El cerebro se cambia a sí mismo” fa aquesta afirmació: “Cadascú de nosaltres és capaç d’aprendre un conjunt increïblement gran d’habilitats i de capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural , gràcies a la plasticitat cerebral”. Ja, per tancar el raonament, Marina posa aquests recursos fonamentals que constitueixen el Talent, i que s’han de fomentar tot al llarg del procés educatiu:
Una idea del món de veritat-veritat, rica, àmplia i plena de possibilitats.
Un pensar fluid, rigorós, creatiu, capaç de resoldre problemes.
Un to vital actiu, segur de si mateix, optimista i resistent.
L’aprenentatge de la llibertat: la construcció de la voluntat, la responsabilitat personal, la formació de la consciència moral i les virtuts de l’acció.
El llenguatge. La comunicació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Comprendre i expressar.
La sociabilitat, els sentiments socials, les activitats pro-socials, la recerca de la justícia.
“Tots aquests recursos són HÀBITS, és a dir estructures mentals estables, adquirides per repetició, i que estableixen pautes de resposta i d’acció”.

No està bé proposar una autoavaluació després immediatament de dir per on podria anar l’examen. Hi ha d’haver temps i exercitació per entremig, i sobretot formar un hàbit, que no és gens fàcil. El que sí podríem suggerir és que es tinguessin en compte aquests factors de bona gestió dels nostres talents. La psicologia o digueu-li com vulgueu també és camí d’evangeli, ¿o no? Valem més del que creiem respecte de nosaltres mateixos. Tots amb els talents a disposició. Tenim tot un any per endavant. Amb matisacions, aquesta vegada tenim un aprovat polític, que se’n deia. Qui vulgui apujar nota que es presenti a nous exàmens. La vida és la que ens examina a cada moment.

No he volgut anar pels camins del moralisme com podia haver-ho fet. Ja sabeu que aquesta no és la meva manera d’entendre la saviesa evangèlica. Fets i no sols paraules. L’evangeli és el millor motor per als nostres talents, que la gràcia de l’Esperit ens ajudarà a descobrir-los. La figuració de Mateu és l’home. Tot home i tots els homes. ¡Diana!

Sentència final: “A tot aquell que té, li donaran encara més i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 13 de novembre de 2011. Barcelona