divendres, 4 de març de 2011

Homilia del diumenge 06/03/2011 del P. Josep Mª Balcells


REDESCOBRIR I REVALORITZAR LA PARAULA DE DÉU

Amb aquest diumenge es clou la glossa que hem anat fent, diumenge rere diumenge, del Sermó de la Muntanya (SM). No l’hem pogut seguir tot, punt per punt, per condicionaments de la litúrgia, sinó només saltejat, suficient però, per poder-lo veure com un tot. ¿De què parla en síntesi? En el fons, i en la lectura que n’hem de fer des de la fe, és a dir, llegint l’evangeli amb actitud pasqual, parla de que la nostra única Llei (nou deuteronomi, primera lectura) és viure el Crist com a “trobament” de persona a persona i ensems com a missatge, que tradueix la forma com vivia ell: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Ara pouo en Benet XVI: “La Paraula esdevé Persona, el Verb s’ha abreujat, que deien els sants Pares, s’ha posat a l’abast, el podem tocar. (Mà de cantoral: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell...”) “Ara, la Paraula no sols es pot oir, no només té una veu, sinó que té rostre que podem veure: Jesús de Natzaret. Així s’entén per què no es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó pel “Trobament” amb un “Esdeveniment”, amb una “Persona”, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. La renovació d’aquest “Encontre” i de la seva comprensió produeix en el cor dels creients una reacció d’estupefacció davant de la iniciativa de Déu, fent-se home, que mai no podríem ni pensar ni imaginar, mai l’hauríem pogut inventar. Es tracta d’una novetat inaudita humanament incomprensible”. En aquesta mateixa línia, així s’expressa Rovira Belloso: “En el Sermó de la muntanya trobem les benaurances –quinta essència del missatge de Jesús-, trobem la primacia de l’amor, el descobriment de la interioritat, la confiança en Déu i en la seva Paraula... El Mestre ens obre el cor, i la Paraula que d’Ell brolla és tan pura que ens canvia el nostre”.

Acabades, doncs, de proclamar les paraules del SM ens hem d’arromangar i posar-nos a la feina, a peu d’obra. Només passant de les paraules (ungides de la Paraula) al compromís de les obres es pot entrar en la Terra Promesa: el pas del Jordà. Escena del Deuteronomi d’avui (en el Regne de Cel) . Aquest ens l’afigurem com un castell arrapat a les roques, en el cim d’un turó. La nostra seguretat, defensa, la nostra empara, el meu penyal i plaça forta: això és la Paraula que va esdevenint Obra. A l’edat mitjana els pobles s’arreceraven a redós del castell que coronava els turons (Qui ha vist pobles i poblets de La Segarra sabrà de què parlo...) Del simbolisme de la Roca, de la Casa edificada sobre el rocam en va plena tota la Bíblia. “Només en Déu reposa la meva ànima” “Ell és la Roca que em salva; confio i no m’espanto”. No ens podem perdre en paraules i més paraules (parole, que s’exclamen els italians...). Això d’anar amb paraules només és com lluitar a camp obert, perillós. Només trobarem recer possible i salvaguarda en el compromís de l’acció i en l’acció mateixa: “Senyor, sigueu el meu castell inexpugnable” . Déu és qui obra en i per nosaltres. Vagi això per endavant.

Jesús és taxatiu, àdhuc tallant: “Només reconeixeré aquells que “essent valents i tenint coratge, aquells a qui deixeu veure la claror de la vostra mirada, a aquells que confien més en l’amor que els teniu, a aquells que esperen en el Senyor, es refien més de la gràcia que no de les pròpies forces. De la mà i la inspiració de Bach: “Vós sou Senyor ma fortalesa, ma Roca viva sou, Senyor...

¿Sirenes? ¡Quantes en vulgueu! Darrerament s’ha publicat l’Enquesta Europea de Valors, que es fa cada deu anys. Ara, en coincidència amb la quarta aplicació, se n’ha fet una d’específica per a Catalunya. Es va presentar ara no fa una setmana i s’ha publicat amb aquest suggerent títol: “Valors tous en temps durs”. Se n’han fet ressò els mitjans. En un intent de sistematització, els catalans estem agrupats d’aquesta faisó: “Individualistes egocèntrics” (10’80%); individualistes pragmàtics” (16’4%); “Neomoderns (20%); “Neoconservadors” (28’4); “Individualistes cívics” (24’4%). Ja tindrem ocasió de parlar-ne. De tota manera, aquest és el panorama on “vivim, ens movem i som” sociològicament...

Bé, tornem als fets que són els que avalen les nostres teories. On hi ha fets no calen paraules, ni que suposadament siguin santes, àdhuc miraculoses (Atenció a la recusació esquerpa del “Senyor, Senyor” i de tot el què segueix, fort, eh; ben fort! Així acaba la proclamació de Moisès: “Avui us deixo escollir entre la benedicció i la maledicció...”, que guarda paral·lelisme amb l’evangeli d’avui: “aparteu-vos de mi”.

El clàssic Maréchal ens donava una metodologia de cara a l’acció que fou molt utilitzada, i encara avui ho és a Llatinoamèrica en la “Revisió de vida”, que pretenia analitzar la vida quotidiana, contrastant-la amb l’evangeli (ara, seria amb el SM, prioritàriament amb el mateix Jesús en aquesta determinant i/o enutjosa pregunta que ens fem o ens podríem fer: ¿Què faria Jesús, ara i aquí?)

Tres passos encadenats:

VEURE: informació pròpia o dels altres, contrastada, fiable i, si de cas, comparada, perquè sabent el què i el com de les accions concretes en els altres, ens podrem veure, en detall, en el nostre propi mirall, si miréssim lúcidament com qui mira l’altre. Solament veure’ls, veure’ns...
JUTJAR: Aquí hi hauria d’haver obert el mapa de totes les particularitats del SM. Es tracta de fer una valoració de “fets” amb la més depurada sensibilitat evangèlica. De com fem aquest pas, farem el següent i definitiu.
ACTUAR: Atenció però: No es passa, sense més ni més, de res o poc a molt. No seria pas poc fer passos, ni que siguin aparentment petits, en la direcció que el GPS del SM ens indicarà a cada moment. No neguitejar-se pel demà. Concentrem-nos de valent en l’avui: El famós “ara i aquí”. Tot és fill d’un procés i, en definitiva, d’un hàbit. L’hàbit d’estar per l’on estàs, de voler el què vols, concentrat en el què fas i en fer-ho motivat i amb goig. En el fons, ser cristià és entrar en la consciència -com més sostinguda possible- de l’acció conjunta entre Déu (que és Provident, ¿recordeu?) i nosaltres que només som “manobres”, ensems que pedres vives. Hem de fer pujar l’obra (en realitat: la Casa sobre la Roca). Som alhora obra viva i obrers. Tot fa referència al treball evangèlic: de tenir visió de conjunt i de que cadascú, cada carreu, trobi el propi encaix, modest, només una pedra, però insubstituïble, si som cadascú únics, com ho creiem. Ja és ben sabut d’aquells picapedrers que només fan la feina el millor que saben i la d’aquells altres que saben que basteixen catedrals amb llur petita i singular aportació a l’obra. La motivació transfigura el què fem, tot el que fem.

Cal ser assenyat , assenyat amb passió si és que són comportables l’un amb l’altra. I entrar en el joc dels feiners de l’evangeli, aquells a qui ja poden batre vents i tempestes. Ells estan arrapats a la Roca, que és Crist, que diu sant Pau.

Us i em recomano ARA de llegir el SM d’una tirada, pausada això sí, i, una volta llegit, veure què sentim, com ens sentim davant de la Paraula i com ens invita a l’acció. Hi ha dos acabaments, punts i finals en el SM, que no han estat triats, però que convé que citem: la reacció de la gent. Es parla de sorpresa, estupefacció, admiració, singularitat enfront dels altres mestres de la Llei. I allò que hauríem de fer, si de veritat hem estat “visitats” per l’Esperit de Déu, en “sentir” de cor la Paraula (¡El SM tot sencer!) “I molta gent es posà a SEGUIR-LO”. Som-hi.

Diumenge IX de durant l’any, 27 de març de 2011 Barcelona



Dos adjunts: Una bellíssima aplicació a la Mare de Déu de la consonància entre Paraula i Acció, treta del document del Papa Benet “PARAULA DEL SENYOR”. I un resum de l’Enquesta europea de Valors, aplicada a casa nostra. ¡Fan pensar!

“Els pares sinodals han declarat que l’objectiu del Sínode sobre la Paraula era “renovar la fe de l’Església en la Paraula de Déu”; per això és necessari mirar allí on la reciprocitat entre Paraula de Déu i Fe s’ha complert plenament, o sigui, en la Verge Maria, “que amb el seu sí a la paraula de l’Aliança i a la seva missió compleix perfectament la vocació divina de la humanitat”. “La realitat humana, creada per mitjà del Verb, troba la seva figura perfecta precisament en la fe obedient de Maria. Ella, des de l’Anunciació fins a la Pentecosta, se’ns presenta com a dona enterament disponible a la voluntat de Déu. És la Immaculada Concepció, la “plena de gràcia de Déu”, incondicionalment dòcil a la Paraula divina. La seva fe obedient plasma cada instant de la seva existència segons la iniciativa de Déu. Verge a l’escolta, viu en plena sintonia amb la Paraula divina; conserva en el seu cor els esdeveniments del seu Fill, component-los com en un únic mosaic”.

“És necessari ajudar els fidels a descobrir d’una manera més perfecta el vincle entre Maria de Natzaret i l’escolta creient de la Paraula de Déu... Tot el que la intel·ligència de la fe ha tractat amb relació amb Maria es troba al centre més íntim de la veritat cristiana. En realitat no es pot pensar en l’Encarnació del Verb sense tenir en compte la llibertat d’aquesta noia jove, que amb el seu consentiment coopera de manera decisiva a l’entrada de l’Etern en el temps. Ella és la figura de l’Església a l’escolta de la Paraula de Déu, que en ella es fa carn. Maria és també símbol de l’obertura a Déu i als altres, escolta activa, que interioritza, assimila, i en la qual la Paraula esdevé forma de vida.

En aquesta circumstància, desitjo cridar l’atenció a la familiaritat de Maria amb la Paraula de Déu. Això resplendeix amb particular brillantor en el Magnificat. En un cert sentit, aquí es veu com ella s’identifica amb la Paraula, hi entra; en aquest meravellós càntic de fe, la Mare de Déu lloa el Senyor amb la seva mateixa Paraula: “El Magnificat –un retrat de la seva ànima, per dir-ho així- està completament teixit pels fils presos de la Sagrada Escriptura, de la Paraula de Déu. Així es posa en relleu que la Paraula de Déu és veritablement la seva pròpia Casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu; la Paraula de Déu esdevé paraula seva, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Així es posa de manifest, a més, que els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, que el seu voler és un voler amb Déu. En estar íntimament penetrada per la Paraula de Déu, pot convertir-se en mare de la Paraula encarnada”.

A més, la referència a la Mare de Déu ens mostra que l’obrar de Déu en el món implica sempre la nostra llibertat, perquè, en la fe, la Paraula de Déu ens transforma. També la nostra acció apostòlica i pastoral serà eficaç en la mesura que aprenguem de Maria a deixar-nos plasmar per l’obra de Déu en nosaltres: “L’atenció devota i amorosa a la figura de Maria, com a model i arquetip de la fe de l’Església, és d’importància capital per realitzar també avui un canvi concret de paradigma en la relació amb la Paraula, tant en l’actitud d’escolta orant com en la generositat del compromís en la missió i l’anunci.

Contemplant en la Mare de Déu una existència totalment modelada per la Paraula, també nosaltres ens sentim com cridats a entrar en el misteri de la fe, amb el qual Crist ve a habitar en la nostra vida. Sant Ambròs ens recorda que tot cristià que creu, concep en cert sentit i engendra el Verb en si mateix: si quant a la carn, només hi ha una Mare de Crist, quant a la fe, en canvi, Crist és el fruit de tots. Així, doncs, tot el que li va succeir a Maria pot succeir-nos ara a qualsevol de nosaltres en l’escolta de la Paraula i en la celebració dels sagraments.


La íntima relació entre la paraula de Déu i l’alegria es manifesta clarament en la Mare de Déu. Recordem les paraules de santa Elisabet: “Feliç tu, que has cregut, allò que el Senyor t’ha promès es complirà”. Maria és feliç perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el propi si al Verb de Déu per entregar-lo al món. L’alegria que rep de la Paraula es pot estendre a tots els qui, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu. L’Evangeli de Lluc ens presenta en dos textos aquest misteri d’escolta i de goig. Jesús diu: “La meva mare i els meus germans són els qui escolten la Paraula i la posen per obra” I, davant l’exclamació d’una dona que entre la multitud vol exaltar el ventre que l’ha portat i es pits que l’han criat, Jesús mostra el secret de la veritable alegria: “Feliços els que escolten la Paraula de Déu i la guarden”. Jesús mostra la veritable grandesa de Maria, obrant així també per a tots nosaltres la possibilitat d’aquesta benaurança que neix de la Paraula acollida i posada en pràctica. Per això, recordo a tots els cristians que la nostra relació personal i comunitària amb Déu depèn de l’augment de la nostra familiaritat amb la paraula divina”.

Així, doncs, que cada jornada nostra estigui marcada pel “trobament” renovat amb Crist, Verb del Pare fet carn. Ell és a l’origen i a la fi, i “tot en manté en Ell” (Col 1,17). Fem silenci per escoltar la Paraula de Déu i meditar-la, perquè ella, per l’acció eficaç de l’Esperit Sant, continuï habitant, vivint i parlant-nos al llarg de tots els dies de la nostra vida . D’aquesta manera, l’Església es renova i es rejoveneix sempre gràcies a la Paraula del Senyor que roman eternament”.